Difference: MiraldaLlullArticlees ( vs. 1)

Revision 110 Jan 2018 - SurinyeOlarte

Line: 1 to 1
Added:
>
>
<--
-->

L’obra lul·liana i la ciència moderna. Una revisió crítica sobre el pensament de Ramon Llull. (catalán)

Monografías
Noticias destacadas

26/06/2017

Jordi Miralda Escudé, Investigador ICREA, Institut de Ciències del Cosmos

màxim

Imagen: Estatua de Ramón Llull, feta per l'escultor E. Amurrio, situada a Palma de Mallorca

Artículo completo en la revista 'Mètode'

Pdf del artículo completo

Resumen:
Ramon Llull creia que posseïa un mètode general, basat en la raó i no només en la fe, per trobar la veritat en qualsevol branca del saber, que podia aplicar-se de forma mecànica i infal·lible. Però l’aplicació pràctica d’aquest mètode que ell va anomenar «Art» no queda mai clara en la seva obra, ni en la forma com Llull arriba a les seves conclusions. La seva proposta és en realitat molt confusa, perquè Llull sempre va considerar que la il·luminació i la inspiració en Déu eren la principal font del saber, sense deixar mai clara la frontera entre raó i fe en el seu pensament. És en aquest context de l’Art de Ramon Llull que se li han atribuït uns mèrits i un impacte sobre el desenvolupament de la lògica i la ciència fins a l’actualitat que considero discutibles i, en alguns casos, molt exagerats (s’ha arribat a anomenar Llull precursor de la informàtica).
Per abordar aquesta qüestió, convé parlar primer de què entenem per ciència, una paraula que ha canviat completament de significat des de l’època medieval fins a l’actualitat.
>

*Ciència medieval i ciència actual*

Aclarir el significat de les paraules que utilitzem és imprescindible per evitar que un debat es converteixi en una discussió estèril en què s’assignen conceptes diferents a un mateix mot. El significat de ciència en el món medieval era el que prové etimològicament de l’original llatí: scientia, del verb scire (‘saber’), la qualitat de saber. La ciència era el saber que s’adquiria a través de l’estudi dels llibres, que representaven l’acumulació de coneixement des de l’antiguitat.
El concepte actual de ciència és radicalment diferent: la ciència és el coneixement que adquirim a través de l’experiment i l’observació de la realitat que ens envolta i que percebem amb els nostres sentits i instruments. Les idees i teories científiques es formulen amb l’ajuda de les matemàtiques per tal de precisar les explicacions i prediccions d’una forma tan quantitativa com puguem, per poder comparar-les amb les observacions amb la màxima claredat i precisió possibles. Qualsevol idea, doctrina o teoria prèvia pot veure’s falsificada si es demostra clarament que no és compatible amb una nova observació: per tant, la ciència és una activitat subversiva contra tota autoritat social que pretengui imposar una veritat relacionada amb la realitat observable. La ciència moderna és, doncs, un canvi revolucionari i una font d’alliberament social per poder generar i aprofundir en el coneixement; malauradament, en el nostre sistema educatiu, el concepte de ciència encara s’ensenya sovint des d’una perspectiva més medieval que no pas moderna.

Podem dir que Ramon Llull va ser un científic, a més d’escriptor, filòsof, místic i teòleg? La resposta crec que és clara: Llull era també un científic en el sentit medieval, però no en el modern. La seva obra no va impulsar ni contribuir al que entenem avui per ciència. Convé aclarir que molts pensadors anteriors a Ramon Llull sí que van actuar com a científics des de la perspectiva moderna, ja que, malgrat que el concepte de mètode científic modern no es va formular clarament fins al Renaixement per autors com Francis Bacon o René Descartes, l’activitat científica empírica és gairebé tan antiga com la civilització humana. Per exemple, en el cas de l’astronomia, l’observació precisa dels astres i les teories per explicar-ne els moviments, juntament amb les matemàtiques necessàries per a calcular les prediccions i comparar-les amb l’observació, ja van assolir un nivell molt alt a l’antic Egipte i la Grècia clàssica. Durant l’època medie­val, molts autors van avançar idees del concepte modern de ciència, com Robert Grosseteste (1175-1253) o Roger Bacon (1214-1292). En realitat, els avanços científics més importants a l’edat mitjana van provenir més dels musulmans, que Llull volia convertir a la seva fe catòlica, que no pas dels cristians. N’és un bon exemple el Llibre d’òptica d’Ibn al-Haytham (965-1040), un autor que tenia clar el concepte del que entenem com a ciència avui dia.

No és el cas de Ramon Llull, que no s’interessa al llarg de la seva obra en l’experimentació ni la comparació quantitativa entre les seves idees i la realitat. Només de forma excepcional Llull descriu alguns instruments de mesura, però en general deixa aquests detalls com qüestions tècniques i s’interessa només per les implicacions teològiques de cada branca del saber.

Quina probabilitat hi ha que un asteroide perdut entre els estels s’apropi tant a la Terra com s’ha acostat A/2017 U1? La resposta depèn de quants d’aquests asteroides són llançats a l’espai per cada estrella al llarg del seu període de vida. L’estimació més optimista que podem fer és que cada estrella de la Via Làctia es va formar amb un disc protoplanetari que contenia una massa semblant a la de la pròpia estrella, i que tota la pols continguda en aquesta massa va formar asteroides. Si una gran part d’aquests asteroides poden acabar essent expulsats a l’espai interestel·lar per planetes tipus Júpiter durant el procés de migració, es podria estimar que uns 1015 asteroides semblants al A/2017 U1 serien expulsats per cada estrella. Amb una població total de 1011 estrelles a la Via Làctia, podríem tenir uns 1026 asteroides errants amb un diàmetre de més de 400 metres orbitant pel disc de la Via Làctia. Aquest nombre d’asteroides interestel·lars implicaria que, en un moment qualsevol, n’hi hauria uns quants passant dins de l’òrbita de Saturn (o una distància del Sol 10 cops més gran que l’òrbita de la Terra). Aquests objectes serien extremadament difícils de detectar si no s’acosten molt a la Terra, i amb aquestes quantitats, potser només un asteroide cada 30 anys s’aproparia tant com ho ha fet el A/2017 U1.

El descobriment d’aquest asteroide en una òrbita hiperbòlica té, per tant, implicacions profundes: primer, per tal que la probabilitat de topar-se amb aquest objecte sigui raonable, la majoria d’estrelles haurien d’expulsar cap a l’espai una enorme quantitat d’asteroides, amb una massa total de material rocós semblant al contingut actual en tots els planetes del Sistema Solar; segon, si podem millorar la nostra capacitat de rastreig per buscar asteroides més febles que passen pel Sistema Solar, n’hauríem de descobrir molts més. De fet, s’espera una gran millora en la nostra capacitat per detectar asteroides febles movent-se a gran velocitat quan el Large Synoptic Survey Telescope (LSST) comenci a observar tot el cel cada 4 dies, amb una sensibilitat per detectar objectes que són 30 vegades menys brillants que l’asteroide A/2017 U1 quan estava més proper a nosaltres.

La possibilitat d’explorar en detall aquests asteroides visitants provinents d’altres estrelles és del tot fascinant. La naturalesa ens ofereix una oportunitat fantàstica per examinar la composició del material rocós que hi ha en altres estrelles per fer planetes. Visitar directament sistemes planetaris d’altres estrelles no és factible amb la tecnologia actual, ateses les immenses distàncies que ens separen de les estrelles més properes, però podem estudiar aquests petits cossos provinents d’altres sistemes planetaris que estan visitant el nostre Sistema Solar. En un futur, podem concebre posar naus espacials orbitant el Sol en òrbites molt el·líptiques des de les quals, tan aviat com es detecta un asteroide interestel·lar, es pugui canviar d’òrbita per tal d’apropar-se a l’asteroide, llançar-hi un objecte dur i recollir una mostra de pols de l’asteroide que es desprendria després de la col·lisió a gran velocitat, i emportar-nos de tornada cap a la Terra la pols per tal d’analitzar-la en detall. Ens obriria una oportunitat fascinant d’aprendre sobre les variacions en la composició de cada element i els seus isòtops, i la formació de planetes al voltant d’altres estrelles.

Mentre l’asteroide A/2017 U1 continua el seu camí més enllà de la Terra i del Sistema Solar, només podem esperar l’apassionant ciència que vindrà amb el nou camp de l’astronomia que s’ha estrenat amb aquest descobriment: la distribució espacial i la composició dels rodamons interestel·lars.

Artículo de J. Miralda en Vilaweb

 
This site is powered by the TWiki collaboration platform Powered by Perl