Difference: MiraldaA2017U1ca (2 vs. 3)

Revision 308 Nov 2017 - SurinyeOlarte

Line: 1 to 1
 
<--
-->

Un asteroide provinent d’una estrella llunyana visita el Sistema Solar

Line: 31 to 31
  Al llarg dels 10 mil milions d’anys d’història de la Via Làctia, les estrelles s’han anat formant en el seu disc a un ritme més o menys constant, i per tant aquest asteroide pot haver estat expulsat de la seva estrella progenitora en qualsevol moment aleatori dels últims 10 mil milions d’anys. L’estrella de la qual prové probablement es troba molt lluny de nosaltres en aquest moment, i l’asteroide segurament s’ha passat milers de milions d’anys en la solitud de l’espai interestel·lar, tot orbitant vàries vegades al voltant de la nostra Galàxia. Aquesta història és consistent amb la velocitat de 26 quilòmetres per segon a la qual l’asteroide s’estava movent quan es va apropar al Sol: és la típica diferència de velocitats entre estrelles veïnes pertanyents al disc de la nostra Galàxia.
Changed:
<
<
Quina probabilitat hi ha que un asteroide perdut entre els estels s’apropi tant a la Terra com s’ha acostat A/2017 U1? La resposta depèn de quants d’aquests asteroides són llançats a l’espai per cada estrella al llarg del seu període de vida. L’estimació més optimista que podem fer és que cada estrella de la Via Làctia es va formar amb un disc protoplanetari que contenia una massa semblant a la de la pròpia estrella, i que tota la pols continguda en aquesta massa va formar asteroides. Si una gran part d’aquests asteroides poden acabar essent expulsats a l’espai interestel·lar per planetes tipus Júpiter durant el procés de migració, es podria estimar que uns 1015 asteroides semblants al A/2017 U1 serien expulsats per cada estrella. Amb una població total de 1011 estrelles a la Via Làctia, podríem tenir uns 1026 asteroides errants amb un diàmetre de més de 400 metres orbitant pel disc de la Via Làctia. Aquest nombre d’asteroides interestel·lars implicaria que, en un moment qualsevol, n’hi hauria uns quants passant dins de l’òrbita de Saturn (o una distància del Sol 10 cops més gran que l’òrbita de la Terra). Aquests objectes serien extremadament difícils de detectar si no s’acosten molt a la Terra, i amb aquestes quantitats, potser només un asteroide cada 30 anys s’aproparia tant com ho ha fet el A/2017 U1.
>
>
Quina probabilitat hi ha que un asteroide perdut entre els estels s’apropi tant a la Terra com s’ha acostat A/2017 U1? La resposta depèn de quants d’aquests asteroides són llançats a l’espai per cada estrella al llarg del seu període de vida. L’estimació més optimista que podem fer és que cada estrella de la Via Làctia es va formar amb un disc protoplanetari que contenia una massa semblant a la de la pròpia estrella, i que tota la pols continguda en aquesta massa va formar asteroides. Si una gran part d’aquests asteroides poden acabar essent expulsats a l’espai interestel·lar per planetes tipus Júpiter durant el procés de migració, es podria estimar que uns 1015 asteroides semblants al A/2017 U1 serien expulsats per cada estrella. Amb una població total de 1011 estrelles a la Via Làctia, podríem tenir uns 1026 asteroides errants amb un diàmetre de més de 400 metres orbitant pel disc de la Via Làctia. Aquest nombre d’asteroides interestel·lars implicaria que, en un moment qualsevol, n’hi hauria uns quants passant dins de l’òrbita de Saturn (o una distància del Sol 10 cops més gran que l’òrbita de la Terra). Aquests objectes serien extremadament difícils de detectar si no s’acosten molt a la Terra, i amb aquestes quantitats, potser només un asteroide cada 30 anys s’aproparia tant com ho ha fet el A/2017 U1.
  El descobriment d’aquest asteroide en una òrbita hiperbòlica té, per tant, implicacions profundes: primer, per tal que la probabilitat de topar-se amb aquest objecte sigui raonable, la majoria d’estrelles haurien d’expulsar cap a l’espai una enorme quantitat d’asteroides, amb una massa total de material rocós semblant al contingut actual en tots els planetes del Sistema Solar; segon, si podem millorar la nostra capacitat de rastreig per buscar asteroides més febles que passen pel Sistema Solar, n’hauríem de descobrir molts més. De fet, s’espera una gran millora en la nostra capacitat per detectar asteroides febles movent-se a gran velocitat quan el Large Synoptic Survey Telescope (LSST) comenci a observar tot el cel cada 4 dies, amb una sensibilitat per detectar objectes que són 30 vegades menys brillants que l’asteroide A/2017 U1 quan estava més proper a nosaltres.
 
This site is powered by the TWiki collaboration platform Powered by Perl